Santander

El ciclisme de carretera és la forma de ciclisme més estesa. Inclou ciclisme recreatiu, de carreres i d’utilitat. En general, s’espera que els ciclistes de carretera obeeixin les mateixes normes i lleis que altres conductors o conductors de vehicles i també poden ser ciclistes de vehicles.

Les bicicletes de carretera dedicades tenen manillar caiguda i engranatges múltiples, tot i que hi ha varietats d’engranatges senzills i fixos. Les bicicletes de carretera també utilitzen pneumàtics estrets i d’alta pressió per reduir la resistència al rodament i solen ser una mica més lleugeres que altres tipus de bicicletes. Els manillars de caiguda sovint es col·loquen més avall que el selló per tal de posar el pilot en una posició més aerodinàmica. En un esforç per ser més aerodinàmic, alguns pilots han començat a utilitzar aerobars. No està clar qui i quan es van inventar els aerobars, però sembla que es remunten a principis dels anys vuitanta. El pes lleuger i l’aerodinàmica d’una bicicleta de carretera permet que aquest tipus de bicicleta sigui el segon mitjà de transport autoalimentat més eficient, només per darrere de les bicicletes reclinades a causa de la major eficiència aerodinàmica d’aquestes últimes.

Un cim d’escalada pot referir-se a un cim de muntanya o turó o a una formació rocosa que s’ha de pujar escalant. El terme és comú a Alemanya, on s’utilitza específicament per a formacions rocoses independents a les regions d’escalada de la Suïssa Saxona, les muntanyes de Zittau i altres serres properes a les terres altes centrals alemanyes que només es poden assolir a través de vies d’escalada d’almenys grau I. l’escala de la UIAA o saltant des de roques o massissos propers. Com a norma general, han de tenir un protagonisme topogràfic d’almenys 10 metres per poder classificar-se. A la Suïssa saxona, el Reglament d’escalada saxona no exigeix ​​cap alçada mínima, però defineix els pics d’escalada com

Un altre requisit és el seu reconeixement per part del subcomitè responsable de la Federació d’Escaladors Saxons (SBB) i de les autoritats de conservació responsables. Per als excursionistes, aquests cims autoritzats sovint es poden reconèixer per la presència d’un registre de cims i punts d’ancoratge de ràpel.

En altres zones d’escalada, com les de la Suïssa bohèmia, hi ha altres excepcions. Allà, els cims d’escalada només han de tenir una cara de roca important, el costat més baix de la qual ha de tenir menys de 10 m d’alçada, però almenys 6 m d’alçada.

Una aventura és una experiència emocionant o inusual. També pot ser una empresa atrevida, normalment arriscada, amb un resultat incert. Les aventures poden ser activitats amb un cert potencial de perill físic com ara viatjar, explorar, fer paracaigudisme, escalar muntanya, submarinisme, ràfting o participar en esports extrems.

Senderisme és el terme preferit, al Canadà i als Estats Units, per a una caminada llarga i vigorosa, generalment per senders (senderes), al camp, mentre que la paraula caminar s’utilitza per a passejades més curtes, especialment urbanes. D’altra banda, al Regne Unit, i a la República d’Irlanda, la paraula “caminar” és acceptable per descriure totes les formes de caminar, ja sigui un passeig pel parc o amb motxilla als Alps. La paraula senderisme també s’utilitza sovint al Regne Unit, juntament amb rambling (un terme una mica passat de moda), hillwalking i fell walking (un terme utilitzat principalment per hillwalking al nord d’Anglaterra). El terme bushwalking és endèmic d’Austràlia, ja que va ser adoptat pel club Sydney Bush Walkers l’any 1927. A Nova Zelanda, una caminada o caminada llarga i vigorosa s’anomena tramping. És una activitat popular entre nombroses organitzacions excursionistes d’arreu del món, i els estudis suggereixen que tots Les formes de caminar tenen beneficis per a la salut.

Als Estats Units, el Canadà, la República d’Irlanda i el Regne Unit, fer senderisme significa caminar a l’aire lliure per una pista, o fora de la pista, amb finalitats recreatives. Una caminada d’un dia fa referència a una caminada que es pot completar en un sol dia. No obstant això, al Regne Unit també s’utilitza la paraula caminar, a més de divagar, mentre que caminar per zones muntanyoses s’anomena hillwalking. Al nord d’Anglaterra, incloent-hi el districte dels llacs i els valles de Yorkshire, el passeig descriu passejades per turons o muntanyes, ja que caiguda és la paraula comuna per a ambdues característiques.

El turisme és viatjar per plaer o negocis; també la teoria i la pràctica de les excursions, el negoci d’atraure, allotjar i entretenir turistes, i el negoci d’operar excursions. El turisme pot ser internacional o dins del país del viatger. L’Organització Mundial del Turisme defineix el turisme de manera més general, en termes que van “més enllà de la percepció comuna del turisme com a limitada només a l’activitat de vacances”, com les persones “que viatgen i s’allotgen en llocs fora del seu entorn habitual durant no més d’un any consecutiu per oci, negocis i altres finalitats”.

El turisme pot ser nacional o internacional, i el turisme internacional té implicacions tant entrants com sortints en la balança de pagaments d’un país. Avui dia, el turisme és una font d’ingressos important per a molts països, i afecta l’economia tant dels països d’origen com d’acollida, sent en alguns casos de vital importància.