Menorca

El caiac és l’ús d’un caiac per moure’s per l’aigua. Es distingeix del piragüisme per la posició asseguda del palista i el nombre de pales del rem. Un caiac és una embarcació baixa a l’aigua, semblant a una canoa, en la qual el remador s’asseu mirant cap endavant, les cames al davant, utilitzant una paleta de doble fulla per tirar d’avant enrere d’un costat i després de l’altre en rotació. . La majoria dels caiacs tenen cobertes tancades, tot i que els caiacs inflables i asseguts també estan creixent en popularitat.

Els caiacs van ser creats fa milers d’anys pels inuit, abans coneguts com esquimals, de les regions del nord de l’Àrtic. Van utilitzar fusta a la deriva i, de vegades, l’esquelet de la balena, per construir el marc del caiac, i es va utilitzar pell d’animal, especialment pell de foca per crear el cos. L’objectiu principal de la creació del caiac, que es tradueix literalment com a “barca del caçador”, era per a la caça i la pesca. Les capacitats sigils del caiac van permetre al caçador colar-se darrere dels animals a la costa i atrapar amb èxit les seves preses. A mitjans del 1800 el caiac es va fer cada cop més popular i els europeus es van interessar. Els homes alemanys i francesos van començar a practicar caiac per fer esport. L’any 1931, un home anomenat Adolf Anderle es va convertir en la primera persona a baixar en caiac pel congost de Salzachofen, aquí és on es creu que va començar el bressol del caiac d’aigües braves actual. Les curses de caiac es van introduir als Jocs Olímpics de Berlín l’any 1936.

A la dècada de 1950 es van desenvolupar i utilitzar habitualment caiacs de fibra de vidre, fins a la dècada de 1980 quan van sorgir els caiacs de plàstic de polietilè. El caiac va progressar com un esport marginal als Estats Units fins a la dècada de 1970, quan es va convertir en un esport popular. Ara, més de 10 esdeveniments de caiac en aigües braves es presenten als Jocs Olímpics. Si bé el caiac representa un esport aquàtic internacional clau, s’han realitzat pocs estudis acadèmics sobre el paper que juga el caiac en la vida i les activitats del públic.

El ciclisme de carretera és la forma de ciclisme més estesa. Inclou ciclisme recreatiu, de carreres i d’utilitat. En general, s’espera que els ciclistes de carretera obeeixin les mateixes normes i lleis que altres conductors o conductors de vehicles i també poden ser ciclistes de vehicles.

Les bicicletes de carretera dedicades tenen manillar caiguda i engranatges múltiples, tot i que hi ha varietats d’engranatges senzills i fixos. Les bicicletes de carretera també utilitzen pneumàtics estrets i d’alta pressió per reduir la resistència al rodament i solen ser una mica més lleugeres que altres tipus de bicicletes. Els manillars de caiguda sovint es col·loquen més avall que el selló per tal de posar el pilot en una posició més aerodinàmica. En un esforç per ser més aerodinàmic, alguns pilots han començat a utilitzar aerobars. No està clar qui i quan es van inventar els aerobars, però sembla que es remunten a principis dels anys vuitanta. El pes lleuger i l’aerodinàmica d’una bicicleta de carretera permet que aquest tipus de bicicleta sigui el segon mitjà de transport autoalimentat més eficient, només per darrere de les bicicletes reclinades a causa de la major eficiència aerodinàmica d’aquestes últimes.

El parapent és l’esport d’aventura lúdic i competitiu dels parapents voladors: avions planadors lleugers, de vol lliure, llançats a peu sense estructura primària rígida. El pilot s’asseu en un arnès suspès per sota d’una ala de tela que inclou un gran nombre de cèl·lules desconcertades interconnectades. La forma de l’ala es manté per les línies de suspensió, la pressió de l’aire que entra a les reixetes de la part davantera de l’ala i les forces aerodinàmiques de l’aire que flueix per l’exterior.

Tot i no utilitzar motor, els vols en parapent poden durar moltes hores i recórrer molts centenars de quilòmetres, tot i que els vols d’una a dues hores i unes desenes de quilòmetres són més habituals. Mitjançant l’explotació hàbil de les fonts d’elevació, el pilot pot guanyar alçada, sovint pujant a altituds d’uns quants milers de metres.

Un cim d’escalada pot referir-se a un cim de muntanya o turó o a una formació rocosa que s’ha de pujar escalant. El terme és comú a Alemanya, on s’utilitza específicament per a formacions rocoses independents a les regions d’escalada de la Suïssa Saxona, les muntanyes de Zittau i altres serres properes a les terres altes centrals alemanyes que només es poden assolir a través de vies d’escalada d’almenys grau I. l’escala de la UIAA o saltant des de roques o massissos propers. Com a norma general, han de tenir un protagonisme topogràfic d’almenys 10 metres per poder classificar-se. A la Suïssa saxona, el Reglament d’escalada saxona no exigeix ​​cap alçada mínima, però defineix els pics d’escalada com

Un altre requisit és el seu reconeixement per part del subcomitè responsable de la Federació d’Escaladors Saxons (SBB) i de les autoritats de conservació responsables. Per als excursionistes, aquests cims autoritzats sovint es poden reconèixer per la presència d’un registre de cims i punts d’ancoratge de ràpel.

En altres zones d’escalada, com les de la Suïssa bohèmia, hi ha altres excepcions. Allà, els cims d’escalada només han de tenir una cara de roca important, el costat més baix de la qual ha de tenir menys de 10 m d’alçada, però almenys 6 m d’alçada.

Una aventura és una experiència emocionant o inusual. També pot ser una empresa atrevida, normalment arriscada, amb un resultat incert. Les aventures poden ser activitats amb un cert potencial de perill físic com ara viatjar, explorar, fer paracaigudisme, escalar muntanya, submarinisme, ràfting o participar en esports extrems.

Senderisme és el terme preferit, al Canadà i als Estats Units, per a una caminada llarga i vigorosa, generalment per senders (senderes), al camp, mentre que la paraula caminar s’utilitza per a passejades més curtes, especialment urbanes. D’altra banda, al Regne Unit, i a la República d’Irlanda, la paraula “caminar” és acceptable per descriure totes les formes de caminar, ja sigui un passeig pel parc o amb motxilla als Alps. La paraula senderisme també s’utilitza sovint al Regne Unit, juntament amb rambling (un terme una mica passat de moda), hillwalking i fell walking (un terme utilitzat principalment per hillwalking al nord d’Anglaterra). El terme bushwalking és endèmic d’Austràlia, ja que va ser adoptat pel club Sydney Bush Walkers l’any 1927. A Nova Zelanda, una caminada o caminada llarga i vigorosa s’anomena tramping. És una activitat popular entre nombroses organitzacions excursionistes d’arreu del món, i els estudis suggereixen que tots Les formes de caminar tenen beneficis per a la salut.

Als Estats Units, el Canadà, la República d’Irlanda i el Regne Unit, fer senderisme significa caminar a l’aire lliure per una pista, o fora de la pista, amb finalitats recreatives. Una caminada d’un dia fa referència a una caminada que es pot completar en un sol dia. No obstant això, al Regne Unit també s’utilitza la paraula caminar, a més de divagar, mentre que caminar per zones muntanyoses s’anomena hillwalking. Al nord d’Anglaterra, incloent-hi el districte dels llacs i els valles de Yorkshire, el passeig descriu passejades per turons o muntanyes, ja que caiguda és la paraula comuna per a ambdues característiques.

El turisme és viatjar per plaer o negocis; també la teoria i la pràctica de les excursions, el negoci d’atraure, allotjar i entretenir turistes, i el negoci d’operar excursions. El turisme pot ser internacional o dins del país del viatger. L’Organització Mundial del Turisme defineix el turisme de manera més general, en termes que van “més enllà de la percepció comuna del turisme com a limitada només a l’activitat de vacances”, com les persones “que viatgen i s’allotgen en llocs fora del seu entorn habitual durant no més d’un any consecutiu per oci, negocis i altres finalitats”.

El turisme pot ser nacional o internacional, i el turisme internacional té implicacions tant entrants com sortints en la balança de pagaments d’un país. Avui dia, el turisme és una font d’ingressos important per a molts països, i afecta l’economia tant dels països d’origen com d’acollida, sent en alguns casos de vital importància.